notes nues per al nuar de tx


sul limite estremo, l'estrema nudità

nuar, 1

no és veritat: la sofferenza affonda il mondo, ci rende muti, afasici, senza linguaggio come meri oggetti, relitti abbandonati su una squallida riva…

o sí, potser, però hi ha una paraula que combat la mudesa i que, travessada de dolor –i d'ironia: el nu que salva el nus que ofega–, en la seva nuditat, es llança al món –a través del vers, el llibre: paraula que no calla– deixant al seu darrere una traça obscura, desèrtica, cicatriu oberta: nuar que no és sutura sinó fissura, nuar que aplega, obert, tot allò esquinçat i que sua, quan el silenci no val, paraules nues que es neguen a ser nuades quan nuar és cloure un buit obert, paraules que s'abissen en el buit per passar-hi per sobre, sense tancar-lo

paraules, les de tx, per enfilar un vers a sobre del buit obert, fissura, del dolor, amb llum i ironia –i així: escoltar, no pas les paraules, sinó el sofriment que travessa, de paraula en paraula, sense fi, les paraules

nuar paraules, a través del vers, allí on callar és ennuegar-se de ferides i nuesa: desennuegar-se amb paraules, per nuar la ferida i la nuesa, sense que cap de les dues tanmateix deixi de ser allò que és: ferida i nuesa, paraules nuades en el vers

però nuar paraules és travessar-les, foradar-les, per una veu que és, no pas crit, sinó murmuri, bruissement: és l'estremiment del sentit allò que interrogo quan escolto el murmuri del llenguatge –nuar paraules sense deixar-les sortir del seu murmuri, posar-se dins de l'escriptura, per restar-hi, és clar: escriure per omplir d'algú aquest lloc sense ocupant que és l'unica identitat –possible

escriure per esborrar-se, quan un, una, ella: tx, més s'hi posa –en l'escriptura, és clar– allí on s'escriu per inventar-se un cos quan aquell, aquella, ella: tx , el perd mentre, escrivint, s'esborra

i així el nuar paraules en murmuri esdevé, més que un dir, un balbotejar que tensa l'escriptura fins treure-la d'on s'estava, quieta, captiva del seu dir –i el balboteig porta l'escriptura fins al seu deliri, quan allibera, de dintre de si, una estrangera desconeguda: sang sil·làbica , diu el nuar

i, en el nuar, l'escriptura s'emporta el cos que inventa cap a un altre lloc: ailleurs –defora, on la pell esdevé riu, que riu, crosta, soca, bu tx aca buida– i, al darrere de la imatge no hi ha re, un buit que dóna fe del propi jo dissolt

nuar que, però, no deixa de ser fissura, nuar que no nua del tot, perquè l'esquinçament travessa les paraules nuades, que resten, elles, esteses, pura intermitència o llampec, murmuri, brases que no esdevenen cendra

nua, 2

acteó va veure diana nua i ella el va convertir en cèrvol –però ell no l'havia vist, només s'havia vist a si mateix mirant: mirada nua, sense paraules, tan nua que, morint per mirar, no volia deixar de veure, velletque vedere

nuesa del cos esborrat, inventat de nou però en l'escriptura

paraules d'un nuar que vénen d'ella, tx, nua, allí on les paraules no poden cobrir sinó que despullen: paraules de nua que vol sortir de la mudesa per inventar un cos, pell nua de l'escriptura: ulls que beuen, cos parat com tovalles, mà que modela l'ànima, cor de port, llavi de balcó, crosta, suor, trau, fum d'alè: restes d'una batalla –el cos nu de l'escriptura

nua per deixar, en el nuar de les paraules, la nuditat i el no-res al darrere, en un altre lloc, ailleurs, que l'escriptura esborra, mentre balboteja nusos:

Forse un mattino andando in un'aria di vetro,
arida, rivolgendomi, vedrò comirsi il miracolo:
il nulla alle mie spalle, il vuoto dietro
di me, con un terrore d'ubriaco

nuditat que ve del text i que, també, el text inventa: el murmuri d'un text, l'ecografia d'un mateix com si fos un altre –desprendiment fins aquell extrem en què només sembla parlar un ningú a qui l'escriptura inventa cos, fantasma, perquè tota paraula és espectre, fantasma, aparició –llunyania que és el contingut de la proximitat: je est un autre –jo que, nu, l'escriptura fa altre, per inventar-se cos de pell, nuditat d'escriptura

mmm:
no em reconec: sóc l'altra
nua per l'escriptura, paraula d'exili, vers sense bastides –nuesa que ve del buit i que el buit no tanca –nuesa per a l'esquinçament que no es deixa nuar, nuesa que no canvia en nus, estremiment, fissura

menys que paraules, intempèrie –en cerca de la seva pròpia nuesa, en cerca de la paraula que manca, que no és pas una paraula de més, una paraula més, sinó paraules de menys, no pas menys que paraules, sinó paraules ençà d'elles mateixes, la paraula que manca, que és sempre una paraula de menys: no dormir, no viure per una paraula que ens manca – la paraula de menys, que deixa nues les paraules que ens resten

menys que paraules, no pas més paraules per a les paraules que ens resten: sinó paraules que volen restar, elles, nues, paraules de tx, sense més del menys que són: nues, soles amb la nuesa que escriu –la nuesa de qui escriu– i que, tot i el nuar, deixa nua l'escriptura perquè digui el seu estremiment, la paraula esquinçada que no es deixa nuar perquè no vol emmudir d'ennuegament, sinó això, ara, a través del vers del nuar: dir el silenci nu, allò que resta, allò que –encara– manca

xavier antich ,
en companyia de franco rella , maurice blanchot , roland barthes , jean genet , eugenio montale , jacques derrida , maria-mercè marçal , ángel gabilondo , convocats per acompanyar el nuar, nua, de tx


nuar , recull poètic filosoficoexistencial
Textos: Meritxell Cucurella-Jorba
Pròleg: Xavier Antich
Il·lustracions: Concetta Probanza

Vic: Emboscall Editorial, 2004
Col·lecció “El taller de poesia” (vol. 104)