(el patriarca àcrata de la poesia sense fronteres, Carles Hac Mor, va dedicar un article a perversos el 14 d'abril de 2005, que es va publicar al diari Avui)

La perversió de la despoesia

CARLES HAC MOR

Actualment hi ha tot un seguit anàrquic de desrecitals, deslectures i destrobades despoètiques que van canviant força de pressa el panorama, no gens ensopit, de la despoesia oral i escrita. Aquests actes no són anunciats mai, i hi ha gent que assevera que ni tan sols es fan mai enlloc. I tanmateix, encara que això fos cert, encara que els despoetes i la despoesia no existissin, la seva influència és evidentíssima.
La despoesia, com a desmaterialització total de la poesia, fa cap a l'esfumat absolut dels versos i de la veu del despoeta, la qual cosa, però, no té res a veure amb el silenci ni amb res. I malgrat aquesta negació de la presència del poema escrit o recitat, la despoesia és un referent pertinaç i ineludible de l'antipoesia, de la mateixa manera que aquesta ho és de la poesia, que al seu torn ho és de la contraprosa.
La contraprosa, que cal no confondre pas amb la prosa poètica ni amb la poesia en prosa (retallada o no), equival a l'antipoesia menys la despoesia. De manera que entre un despoeta i un antipoeta hi ha tanta distància com entre un poeta i un prosista, amb el benentès que hi ha força despoetes que, a fi d'existir, escriuen i fins i tot canten composicions rigorosament versificades tot fent veure que són proses dictades per l'automatisme psíquic.
I tot el corrent subterrani de la despoesia desemboca en l'antipoesia, que va a parar a la poesia. Per això els despoemes són avui els fonaments sobre els quals s'aixequen tant l'antipoesia com la poesia.
Així, qui vulgui copsar la despoesia, ho haurà de fer a través de l'antipoesia i de la poesia. I aquest copsador de despoesia s'adonarà que la poesia, de per si, és impostació de veu, és una impostura, és art, artifici. I constatarà que els antipoemes van en contra de la impostura, van contra la poesia, contra la literatura; i no van mai a favor de la poesia com a suposada expressió sincera, sense impostures.
Perquè aquesta poesia de la veritat nua és impossible. Només una poesia ingènua s'hi pot acostar, sense arribar-hi, ja que, precisament per no perversa, se situarà en el discurs d'una poesia d'arrel popular, que té les seves normes per a la pretesa franquesa espontània.
I és a través de l'antipoesia com hom pot capir que la despoesia és un enunciat i prou, en el qual va inclosa la no-poesia, que sempre corre amunt i avall al costat dels prosistes que retallen la prosa i dels que no la retallen.
I el cas és que ara, a la Nau Ivanow , i gràcies al cicle Per-versos , que és una iniciativa de Meritxell Cucurella, hi podem veure un desplegament de totes aquestes formes, entre prepoètiques i postpoètiques, que van alterant el concepte de recital o de lectura de poesia.
I ho fan no pas imparablement, per sort, sinó imperceptiblement, a poc a poc i aturant-se a cada vers, mal que a vegades s'embalen, surten de mare, i cauen en un estat de prostració, d'on de seguida remunten cap a una visió àeria de la despoesia que transforma el fum dels versos despoètics en síl·labes compassades atonalment per una amètrica radicalment arítmica.
A Perversos sereu enrampats per l'Antipoeta (Gerard Altaió), hi escoltareu un antidj i un tàndem antidj, així com un mecenes i dues saxofonistes, i hi deglutireu versos perversos d'Eduard Escoffet, Josep Pedrals, Joan Vinuesa i Ester Xargay. I segurament hi patireu els esbufecs de ràbia d'algun poetarro perfeccionista per a qui la poesia ha de respondre als gemecs de les muses des dels museus i biblioteques de quan la despoesia encara no els havia actualitzat. I potser allà, en un racó, mig amagat, un despoeta inexistent us farà que sí amb un somriure burleta.