(text de presentació de Desamar a Tàrrega, el 21 d'abril de 2006; llegit a altes hores de la nit, abans dels xiscles del dígraf; i +) 

Teatres de l'absència

XAVIER LLORET


Quan em van demanar que presentés aquest llibre de la Meritxell Cucurella-Jorba em van assaltar dos sentiments, a parts iguals: por i il·lusió. Por perquè jo no en sé, de presentar llibres, i il·lusió perquè tx és una de les meves poetes preferides i una de les poques velles amigues que em queden. Espero no perdre-la després d'això. Però bé, pels i les que no la conegueu, us diré que tx és poeta, antidiva, acròbata literària, dramaturga i agitadora de paraules i de consciències. I que en té prou de signar amb un dígraf: tx. El dígraf del desig.

Fins ara, que jo sàpiga, tx ha escrit tres peces de teatre i ha publicat quatre llibres de poesia: Nòmada de tu. Un quadern, Els amants de Sarajevo, Nuar i el llibre que us presentem avui, Desamar.

Desamar és un llibre de textos poètics i fotografies que, en paraules de la mateixa autora, “conté temps robat en diversos espais de pau [cementiris] de Barcelona, Berlín, Roma i Carcassona, de la Toscana i de Sicília, de la Catalunya Nova i Vella, i de llocs que no intencionadament la nostra memòria ha condemnat a l'oblit”.

A Nuar, el llibre de poemes publicat abans del que us presentem avui, tx deia: “Viure és encetar quaderns. Maculem pàgines que no tornaran a veure el blanc”. Però les pàgines de Desamar no són pas blanques sinó roges, d'un roig fosc com el de la sang coagulada, com el dels capvespres de totes les tardors inevitables de la vida i de l'amor. Tardors que no arriben a tacar, però, la pàgina sencera: hi deixen el blanc d'uns traços necessàriament fragmentats que neixen del dubte terrible i vertiginós plantejat en un epitafi d'amor: “He tornat al meu Cotlliure adorat. Reposo amb els meus i t'espero, amor meu. Fins aviat.” Impressionant, no? Recordeu Orfeu i Eurídice, Dido i Eneas, Romeu i Julieta? Algú ens espera a l'altra banda?

(Al cementiri, les fulles seques ballen amb les molles.) Desamar és una tria d'estampes i paraules collides en aquests teatres de l'absència que són els cementiris: el xiprer, el nínxol buit, el pom de flors marcides, la creu tombal rovellada.

Desamar és, doncs, un llibre de dol, el dol de l'absència, de l'elisió, de la pèrdua. Però que no és la pèrdua, com deia Winterson, la mesura de l'amor?

Desamar fa de l'exercici del dol la consciència de viure: en el sofriment, el temps es barreja amb el cos. així és com aquest llibre, que, com us deia, parteix d'un dubte, va enfilant una certesa: “Els éssers esgarrinxats són perillosos, perquè poden suportar els embats de la mort, i de l'amor.” L'amor i la mort s'emmirallen.

Aquest és un llibre per llegir i per mirar. Llegiu-lo i allibereu-vos de la tirania del temps. I mireu els retrats que Luigi Marzullo ha fet al silenci i a l'absència. Temps. Temps i silenci necessaris perquè les coses parlin i puguem sentir-les i, en fer-ho, sentir-nos a nosaltres mateixos.

__::

(aquesta fou la segona, i per ara darrera presentació de Desamar, la primera havia estat el 10 de gener de 2006 a la llibreria Ona de Barcelona; en aquella ocasió el mestre de cerimònies fou el traficant d'idees, Vicenç Alta; voldríem reproduir aquí el text ramificat que ens va regalar prò l'havia escrit a mà, en papers dispersos que en acabar va deixar sobre la taula; quan el traficant digué al dígraf que recollís la droga autògrafa algú s'havia ja avançat...; si la mà lladre un dia diu he estat jo que ens n'enviï una còpia; gràcies; un cop més, un nou teatre de l'absència!)

__::

(a banda d'això, el dígraf, fetitxista com és, col·lecciona mots rebuts a propòsit de Desamar:)


Desamar, un poemari amb tants encants com lectures hi vulguis fer. Moltes gràcies.”

“El to, entre líric i auster, manté sempre el ritme i la musicalitat, i una cosa que personalment valoro molt és que obliga el lector a involucrar-s'hi: dius coses. Enhorabona.”

“Al principi feia ràbia haver de pensar els finals. Al final, no. Vero mondo tx.”

“El vaig llegir força de pressa (evidentment, no és ni dens ni llarg). El vaig trobar un cant a la mort (que no un cant de cigne): fotos de cementiris, finals abruptes, silencis... Les omissions em semblen pures metàfores (o metonímies) de la mort. Que potser m'equivoco, és clar. Hi ha versos molt bons. L'he trobat ascètic, místic, líric. A més, implica molt el lector.”
  
“Enorme dosi de bon gust (la que han tingut tx i Luigi A. Marzullo) a l'hora de crear Desamar. Així sí que s'assoleix l'etern... o no, però almenys les coses fetes amb amor (a pesar del títol) contribueixen a desamar encara més tot allò que ens fa nosa a la vida.”

__::