(text de tx a propoòsit d'una taula rodona que era rectangular sobre la jove poesia catalana que tingué lloc a Ciutat de Mallorca l'1 de juny de 2006)

Esporgaré d'errors la meva vida, amor.
MARIA DE VILAFRANCA


Començo amb Maria de Vilafranca perquè us vull parlar del verb esporgar , que vol dir ‘podar', que és l'acte d'efectuar la poda , que consisteix a ‘tallar i treure les branques supèrflues, mortes, malaltes, e-te-ce d'un arbre, d'un arbust, e-te-ce per deixar-lo en millors condicions de fructificar, per donar-li una forma determinada, e-te-ce'.

La jove poesia catalana creix. I és bo que creixi sense que perdi la joventut si joventut és sinònim d'investigació. Que creixi, que ja arribarà l'hora d'esporgar.

Això d'esporgar té, com tot, una tècnica. Ara bé, com en tot, hi ha qui s'atreveix a esporgar sense saber-ne. Els agosarats podadors de vegades tallen abans d'hora o deixen per bona una branca que no ho era, de bona, o que no era ni bona ni dolenta, senzillament creixia al seu ritme. Els agosarats podadors s'atreveixen amb tot i no sempre l'encerten. Sabent com haurien de saber, a més, que no tota la terra rep el mateix adob, que a cada cantonada hi bufa un vent divers i que la pluja és una dama capritxosa.

Per contra, al llarg de la història de les nostres lletres ens hauria fet falta una bona colla d'esporgadors per aconseguir que l'arbre de la literatura creixés ben alt i ferm. No cal parlar dels arbres que tots coneixem, que prou que han crescut, i de vegades massa. Voldria esmentar, només, els arbres que han pujat sols al sòl del camp ras. Qui ha trepitjat el crec-crec de les seves fulles seques?

Penso en poetes els versos dels quals no ressonen mai enlloc mentre ens fem uns farts de reproduir i re-reproduir Martís i Pols.
Penso en Màrius Barceló, penso en Agustí Torres i en Joan Rosselló-Pòrcel, penso en Bartomeu Bartra, penso en Anna Maria Estellés, penso en Vicent Andrés de Saavedra, penso també en Carles Foix i en Josep Vicenç Riba i i i... (Les llistes d'oblidats són com quasi tot a la vida tret de la física quàntica i la declaració de la Renta i ben poques coses més, quelcom personal, personalíssim. Per tant, prengui's així aquesta breu llista.)
I no penso pas que calgui garbellar i triar-ne uns i destriar-ne uns altres. Siguem una mica més comunistes, comunitaris, comunitaristes i que cadascú faci la seva tria en funció del seu gust. Perquè si tots els gustos són personals, el gust i el disgust de la poesia ho són més.
Tot reprenent el fil, penso que a la poesia que escriuen els i les poetes joves de casa nostra li calen esporgadors professionals i no farsants que vegin un pollancre on creix un cirerer. Penso que un arbre és com un poeta o com una flor. Si els seus pètals no parlen encara, ja parlaran.

Que, tornant al vers de Maria de Vilafranca del començament d'aquest començament, no es pot esporgar una vida viscuda i/o escrita que no ha estat viscuda i/o escrita encara.
Acabo esporgant. El vers de Maria de Vilafranca és una branca inexistent perquè Maria de Vilafranca no és ningú, és una invenció de qui us parla.
Ara bé, en aquest país nostre, tan de fira, tan farcit d'ínfims agricultors on de vegades es prenen les cols per hibiscus verds un pèl inflats, podria ben ser que Maria de Vilafranca fos una gran jove poeta desconeguda.
Gràcies.